27.11.09

la insoportable lleugeresa del temps...

Us preguntareu a que ve aquest títol? els que conegueu l'escriptor txec Milan Kundera segurament sabreu perque.
El títol d'aquesta entrada és un homenatge a 'La insoportable lleugeresa del ser' una obra mestra sobre les relacions i preocupacions humanes.

El temps és relatiu, en certa manera és una invenció nostra dels humans. Si bé tot passa, transcurreix i s'acaba, la forma en que tenim percepció del pas del temps és variable depenent del nostre entorn cultural, les nostres expectatives respecte el que passa i la forma en que les vivim. A molts llocs d'Àfrica per exemple, els autobusos no surten fins que no són plens, i és igual que passin 10minuts com 2hores.
En el nostre món en canvi fer 10minuts tard a la feina acostuma a ser mal vist. Sempre vivim a correcuita, mirant les agulles del rellotge, buscant la manera impossible d'estirar una mica més les hores per a que aquest ritme de vida no ens ofegi tant.
Jo no sé com passa el temps per la resta de la gent, així que parlaré per experiència pròpia. Normalment és diu que quan fem una cosa que no ens agrada el temps passa lentament i quan disfrutem el temps passa volant.
Jo en canvi tinc la sensació que és al revés.
Quan estic atrapat en la monotonia metro/ feina/ metro/ cap de setmana/torna a començar els dies es comencen a juntar formant una massa uniforme en la que no pots distingir quin dia és quin i ni tan sols puc recordar que vaig menjar ahir o que vaig fer fa dos dies.
D'aquesta manera poden passar dies, setmanes, mesos...

Quan viatjo em passa tot el contrari. Cada segon cobra vida, queda grabat en la meva ment i les experiències que m'ajuden a crèixer no deixen de passar una darrera l'altra.
Puc recordar que vaig fer quasi cada dia de tots els viatjes que he fet, ja que em fan sentir viu, em fan percebre la realitat d'una manera molt més profunda.

Aquests dibuixos de l'Aneta corresponen al viatge que vam fer en bici desde Lleida fins a Pont de Suert al setembre durant 10 dies.
Només van ser 10 dies, en una mateixa província, però tan intesos com si haguessin sigut 2 mesos. Vaig descobrir la relativitat de la distància. Et pots sentir més aprop de casa quan vas a Berlin en avió que quan ets a 80km de casa però estàs perdut en un poblet enmig de la muntanya i t'ha costat 3 dies d'esforç en bicicleta per arribar-hi.
L'esforç damunt la bici per avançar; el buscar un lloc per dormir cada dia, ja sigui en un camp de presseguers o al cantó d'un llac; apreciar cada cosa que menges i descobrir la teva pròpia terra, quan les ànsies de conèixer món sempre em portaven a països llunyans.

He descobert que puc vitajar per tots els continents però no hi ha viatge més ric que el que et fa conèixer persones. Tots busquem un sac de records de llocs increïbles però el que deixa més marca és aquella persona que et repara la bici, aquella senyora que ens dona fruita i verdura, aquell pintor que ens acull a casa seva sense esperar res a canvi i tantes altres persones que m'han fet relativitzar el pas del temps.
La monotonia en canvi, fa que el temps s'esmicoli entre els dits i si no vigilem potser que el dia que mirem a través del vidre ja no quedi sorra.
Abans que algú pensi que vam fer un viatge com el de Johnny Deep a 'Miedo y asco en las vegas' he d'aclarar que 'Droga' significa 'ruta' en polac

Aquesta és la estampa més repetida damunt la bici. L'Aneta a 20m darrera meu amb la llengua fora i el seu 'monkey' de peluix al manillar de la bici /
Apart d'intentar seguir el ritme l'Aneta va tenir que lluitar contra els insectes kamikazes que volien acabar la seva curta vida a la seva boca
El camí s'omple d'imprevistos i el fet de viatjar amb el mínim aguditza l'enginy i fa bona qualsevol solució. És el nostre primer viatge amb bici i les que portem tenen uns 15 anys. El primer dia s'em trenca tot el canvi i hem de desfer els nostres passos 8km fins a Alguaire per arreglar-la. La tonada funciona per gravetat, quan fa pujada toca empenyer i quan fa baixada resem perque sigui llarga!

Tornem amunt, travessant camins enfangats i pendents impossibles amb tota la càrrega que portem. El segon dia s'em trenca la cadena i una pedra al mig del camí serveix d'improvitzada eina per reparar-la temporalment.
A partir d'aqui decidim seguir la ruta per carretera i deixar els camins 'para tiempos mejores'
Ivars de Noguera. El poble dels gats. Gats, gats i més gats... de tant en tant veiem alguna persona que surt per la porta de casa al sentir dos 'guiris' parlant.. sí sí! dic guiris perquè l'Aneta i jo parlem en anglès.

La solitària bandera de Catalunya penjada en un balcó produeix un sentiment agredolç en mi.. em provoca un sentiment de connexió amb aquesta terra i alhora m'entristeix veure com els pobles es buiden i es buiden per anar a viure a les ciutats.

aquesta conversa es produeix enmig d'una gran tormenta, prop d'un llac i envoltats d'arbres i el poble més proper a 10km; jo pensant que l'aigua se'ns enduria a la tenda i a nosaltres
-Aneta: Cesc, creus que hauríem de ficar el càmping gas a fora la tenda?? potser ens cau un llamp...

La nostra dutxa diària. llacs, rius i fonts. En aquest viatge en bici he après quantes de les necessitats que tenim en la vida diària són superflues. Aquestes es redueixen a poder dormir sota cobert i tenir algo que ficart-te a la boca. Deixar tota aquesta motxil.la de preocupacions i necessitats a casa ens permet portar un equipatge lleuger. I a mesura que passen els dies descobrim que el que portem a les alforges encara es podria reduir ja que cada quilo de més es nota en cada pedalada.

els animalets es creuen en el nostre camí...nosaltres lluitem contra els pedals i les formigues per portar menjar d'un lloc a un altre /
classes de llengua, un cura és una gallina en polac /
els gossos radioactius de l'Aneta
Alberola. Un poble de 27 habitants entre Òs de Balaguer i el pantà de Santa Anna. Aquest gos és qui ens dóna la benvinguda


El Manel té la clau de l'esglèssia, un lloc on el cura passa, si es que passa, un cop cada 3 mesos. A dintre trobem una estàtua de la verge sense roba, ja que l'han portada a rentar. Això ha tingut un impacte molt gran en la meva vida...

Alberola. El Víctor Pedra és un pintor retirat en la tranquil.litat d'aquest poble perdut enmig d'una vall, on troba la calma per pintar quadres, fer escultures, relleus i fins i tot pintar el poble i els seus carrers, projectant ombres que no són el que semblen (si pareu atenció als dibuixos veureu l'homenatge de l'Aneta al Víctor)

Guàrdia de Tremp. Descobrim un altre d'aquests poblets, que amb feines trobem als mapes, on el temps sembla que s'hagi aturat, i on quan s'acaba l'estiu només quedin els iaios i les iaies..

Just quan som aqui, és el dia de vacunar-se i sentats a la plaça major els veiem passar un darrera l'altre i ens convertim en l'atracció. És el món al revés, els iaos drets i nosaltres sentats a terra.
A la tarda fem una visita al Josep i la Rosa a casa seva. El Josep té mal a la cadera i està esperant un altra operació. No té por i per ara la seva màxima ocupació és seguir matant mosques (suposo que és allò de necessitar sentir-se útil oi??)
Diguem que un culotte no és la prenda més sexy del món, i que quan apareixo amb aquestes pintes podria espantar a molta gent. Però tot s'ha dir, hi han parts del meu cos que agraeixen molt haver-lo comprat.
L'última etapa és la més dura. 28km fins al destí i el port de Perbes a 1350m; no sé com vam fer-ho pero si recordo quant vam disfrutar la baixada durant 15km un cop fet el port!!
Pont de Suert. Des de damunt la bici preguntem innocentment on es troba la fleca més propera, fet que desencadena una lluita de bastons pel poder sense precendents per mostrar-nos el camí correcte. He de dir que finalment trobem la fleca. Merci avis!!
Si al diccionari busquem la definició de càmping, hauria de sortir L'Alta Ribagorça, situat entre Pont de Suert i Vilaller. Molt aprop d'Aigüestortes i la Vall d'Aran, envoltat d'un paissatge maquíssim i amb mil excursions possibles per fer. Tendes de campanya, caravanes, bungalows... el que el fa especial són L'Anna i el David, que cuiden tan bé del càmping i et fan sentir com a casa.
Frase escrita al bar del càmping. L'Anna Uma és una artista que compagina el càmping amb la pintura mural. Cada any 'redibuixa' el càmping, ple de frases inspiradores en cada racó

1 comentario:

  1. Qué bien volver a ver los dibujos de Aneta! Fantásticos, como siempre!

    Os deseo muy buen viaje en esa aventura que vais a emprender. Aneta, dibuja mucho! Francesc, haz muchas fotos!

    ResponderEliminar